jueves, 15 de abril de 2010

Poema de Marta Julia Ravizzi traducido al catalán por Pere Bessó-Valencia, España/Abril de 2010


Poema de Marta Julia Ravizzi traduït al català per Pere Bessó

AQUESTA TERRA



Des del límit imperceptible del bandeig,

un fil entreteixeix les hores carregades d’amnèsia.

Un teló transparent

mira d'ocultar allò que es mostra, amagar l’absurd,

l’evident.

Hi ha marques,

Dies perduts en un almanac sense sorpreses,

tots estan pintats de negre.

Sense diumenges, sense festeigs.

Empremta que recull la llàgrima   

ganyota que mira d’alçar els muscles perquè no es note.   

El punt específic, 

dolor que crida  

que nomena  

que esclata.

Un fusell apuntant al bell mig, davall del batec.

Punt vermelló que amera la fe en un mateix. Allí comença

el desarmament del camí i com una titella sense fils,

se’ns cauen, una darrera de l’altra,

esperances,

il·lusions

i només resta aquesta sensació de no pertinença,

sabor acre que s’escapa de la palma de la mà i es desfà.

Llavors l’anomenem destí.

En voler agabellar i retindre’l

Hi ha ungles que es claven en les palmes

llavors entenem.  

Aquesta terra ja no ens pertany.


ESTA TIERRA





Desde el límite imperceptible del  destierro,

un  hilo entreteje las horas cargadas de amnesia.

Un telón transparente

 intenta tapar lo que se muestra, esconder lo absurdo , lo evidente.

 Hay marcas,

 días perdidos en un almanaque sin sorpresas,

todos  están pintados de negro.

 Sin domingos, sin festejos.

 Huella que recoge la lágrima   

mueca que intenta encoger los hombros para que no se note.   

El punto específico, 

dolor que grita  

que  nombra  

que estalla.

Un fusil apuntando en el medio, debajo  del latido.

Punto bermellón que inunda la fe en uno mismo.   Allí empieza

el desarme del camino y como un títere sin hilos,

 se nos caen, una a una,

 esperanzas,

ilusiones

y sólo queda esta sensación de no pertenencia,

sabor acre que se escapa de la palma de la mano y se deshace.

Entonces lo llamamos destino.

 Al querer acaparar  y retenerlo

hay uñas que se clavan en las palmas

entonces entendemos.  

Esta tierra ya no nos pertenece.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Gracias Pere! Un honor tu traducción. Marta Julia Ravizzi

HUMBERTO GUEVARA dijo...

Marta Julia: Me conmoviò, me sacudiò por dentro, me dejò una tristeza tàn tàcita, como el telòn transparente de tu poema. Me quedò la sensaciòn rara de una herida abierta, y la resignaciòn inevitable de un sentimiento no correspondido. Te felicito! lograste llegar a mi. Gracias!
Humberto G.